Reflexions entorn de la proposició de llei sobre eutanàsia aprovada pel Grup de Bioètica UNIJES

Dilluns, 15 de febrer de 2021. El Grup de Bioètica UNIJES (Universitats Jesuïtes) format per membres de l’Institut Borja de Bioètica-URL, la Cátedra de Bioética de la Universidad P. Comillas, la Cátedra Andaluza de Bioética de la Universidad Loyola i el Grupo de Bioética de la Universidad de Deusto, han realitzat la declaració “Sí a morir amb dignitat, amb les millors cures i sense dolor” davant la proposició de llei d'eutanàsia recentment aprovada pel Congrés.

Com a centres de bioètica confirmem els profunds consensos ètics que existeixen en els processos del final de la vida. Hi ha molt après, comprès i compartit en aquests últims trenta anys. Tots estem d'acord en la licitud d'una adequació de l'esforç terapèutic, en el rebuig de tractaments fútils, a deixar morir en pau, en el dret a rebutjar tractaments desproporcionats, el valor de les voluntats anticipades, el valor d'una informació adequada i del consentiment informat, el dret a saber i no saber, la importància de planificar les cures al final de la vida. 

Com tantes persones no desitgem prolongar penosa, precària i artificialment la vida. Ens oposem a l'obstinació terapèutica, l'acarnissament o allargar sense sentit l'existència. Cal deixar morir en pau a les persones. Hi ha ocasions on pensem que el moralment adequat és retirar, adequar o limitar tractaments després d'un diàleg i conversa, no sempre fàcil, entre el pacient, els familiars i els professionals sobre la situació i els pronòstics, converses serenes al final de la vida per arribar a decisions compartides.

Comprenem i sentim profundament el desig de morir d'algunes persones en situacions dramàtiques, en la depressió que acompanya durant anys, davant la notícia imminent d'un càncer o un ELA, davant una solitud no desitjada, davant la mort de les persones que volem i que ens deixen amb un immens buit, davant la realitat de sentir-se una càrrega en algunes ocasions, davant una dependència que impedeix una mínima autonomia per a una cosa tan senzilla com rentar-se, aixecar-se o anar al bany.

Però la nostra comprensió i compassió no ens porta a pensar que el millor és que els seus desitjos de morir siguin atesos i es converteixin en un dret. Aquestes situacions dramàtiques necessiten passar per una deliberació comuna, per un procés de diàleg social per a preguntar-nos tots què hem de fer. Com a societat, la resposta que donem a aquestes situacions reflecteix la nostra grandesa i sensibilitat moral. 

Cultural, social, política, espiritual i religiosament podem i hem de donar altres respostes a aquestes situacions, respostes molt diferents a l'eutanàsia que ni és una solució ni resol les situacions de dolor i sofriment al final de la vida. Tot el contrari, augmenta el dolor i sofriment de moltes persones al final de la vida, el seu sentiment de desemparament, les solucions fàcils i immediates, unilaterals i simples en uns moments on la cura ha de ser integral, àmplia, planificada, amb temps. 

Cap individu és una illa i més quan parlem d'establir drets que van units a prestacions socials com és en el cas de l'eutanàsia. Aquesta dimensió social i comunitària, que Daniel Callahan tant subratllava, ens ha de portar almenys a pensar detingudament algunes qüestions de fons:

1. Establir una llei d'eutanàsia suposa, com ja van dir Beauchamp i Childress, fragilizar el teixit de la vida. No és fàcil regular la pràctica de l'eutanàsia sense que es produeixin abusos, es trenquin i saltin uns certs límits, es busquin ampliacions provocant una deterioració i fragilització del final de la vida. 
2. Establir una llei eutanàsia no afavoreix a les persones més vulnerables. La majoria de les peticions d'eutanàsia tenen una causa social com la solitud, la depressió, el sentiment de ser una càrrega per a la família i la societat, l'abandó, la necessitat d'afecte i calor humana, la mort d'algú volgut, les dificultats econòmiques o d'habitatge, la falta d'ajudes i d'atenció social, la falta de reconeixement. Atorgar un dret sense abordar les causes socials de moltes peticions és un acte intolerable. 
3. Establir una llei d'eutanàsia com a prestació sanitària realitzada per metges no ajuda a la medicina ni als metges. L'eutanàsia suposa una ruptura en la tradició mèdica mil·lenària des del Jurament Hipocràtic que els impedeix matar a ningú, encara que li ho demanessin. L'eutanàsia no forma part de la medicina, ni és un acte mèdic. Cal valorar socialment el que suposa la modificació de la funció i vocació del metge, com afecta a la seva imatge social i la relació de confiança amb el pacient. 
4. Establir una llei d'eutanàsia com a prestació sanitària en aquest moment de crisi econòmica i social tindrà un efecte devastador sobre les cures pal·liatives. Les cures pal·liatives són un dret i una obligació social perquè sempre milloren la vida del pacient. No tot és possible, no són sempre una panacea, però sempre són una ajuda i una millora en el benestar del pacient. Espanya no pot aprovar avui una llei eutanàsia quan més de 80.000 persones anualment no reben cures pal·liatives de qualitat. 
5. Establir una llei d'eutanàsia suposa preguntar-se si ens estem prenent de debò l'autonomia i la dignitat de les persones. La petició de morir té un significat molt més ampli que el literal. Són molt escasses les peticions d'eutanàsia autònomes, “sense cap pressió externa”, tal com demana la llei. Moltes demandes de morir amaguen un altre tipus de peticions i demandes: atenció, afecte, reconeixement, proximitat, etc. Proporcionar l'eutanàsia, sense atrevir-se a bussejar en la fondària d'una petició d'un desig de morir és tot el contrari d'una mort digna. Els factors socials del desig de morir fan que l'autonomia no pugui donar-se tan clarament com se suposa. 
6. Aquesta proposició de llei no és una llei dialogada. No s'han consultat a les associacions de malalts de càncer, de gent gran, de discapacitats, de malalts amb malalties degeneratives, de tetraplègics, etc. No s'han tingut en compte l'Organización Médica Colegial ni el dictamen del Comité de Bioètica de España.
7. Aquesta proposició de llei no està sent demandada. És necessari deixar les ideologies i acostar-se en aquest temps de pandèmia a la brutalitat del que és real, a les veritables demandes de la realitat de més de dos milions de gent gran sola, un vint per cent afectats per una depressió, un increment dels intents de suïcidi, la realitat oculta del maltractament de prop de 200.000 persones grans, unes ajudes a la dependència que no arriben, unes 80.000 persones a l'any que moren sense cures pal·liatives de qualitat, uns 30.000 malalts tetraplègics que sol·liciten a l'Estat més ajudes, uns 30.000 malalts de càncer majors de 65 anys viuen sols, etc. Hi ha un perill de no atendre aquests veritables problemes.